Aquell dia el vem passar tot amb els nostres colegues locals, en hassan i en wahyou.
Ens vem llevar i vem anar a esperar-los davant el mcdonalds, que es on haviem quedat. Com que arribaven tard vem esperar dins el mcdonalds doncs tot i que eren les deu del mati la calor era insuportable! Dins estavem fresquets amb l'aire condicionat i a sobre ens vem menjar un sudae de maduixa d'allo mes bo! Van arribar bastant tard. Pero el motiu era bo. Ells pensaven que teniem motos i havien vingut en una sola moto, pero a mig cami els va arribar el meu sms dient que no en teniem de motos i van haver de tirar enrere i tornar per venir amb dues. I aixo amb el transit del pais... He de dir que es un dels punts febles del pais. Pero es tan greu que es motiu suficient per no plantejar-se el païs com a apte per viure-hi. Es un analisis que sempre faig als països i regions que visito: hi viuria? Es un analisis totalment etnocentric pero em va be. Doncs a indonesia en general NO hi viuria. La vida esta al voltant de la carretera. La majoria de la poblacio viu al peu d'una amb tot el soroll i pols que comporta. I totes estan a petar de cotxes, motos i moolts camions.
Finalment van arribar i ens vem posar els cascs i carretera. Ens volien portar a dinar a un lloc barato. Vem trigar tres quarts en moto... A mi ja em feia mal el cul! I total... Vem parar a la vora de la carretera a menjar en un lloc semblant als que solem anar i al meteix preu! Durant el dinar vem saber que no es pot deixar res al plat i que et pots xupar els dits. Vaig preferir no fer-ho...
Despres de dinar ens van dur a casa seva, a la del wahyou, per canviar de les motos al cotxe. Em va sorprendre molt veure que la seva casa era estupenda. Mes gran que les nostres, sofas de polipiel, jardinet... No deixo de sorprendrem al veure lo avançats que estan en aquests països! Un cop mes em vaig haver de repetir: aixo no es india!
Amb el cotxe ens van voler portar al sud del tot de la illa. Jo volia anar a tanah lot, un temple en una roca a la costa, en un penyasegat, pero ells van dir que no valia la pena i que era millor anar a veure nusa dua. Aixo ens va passar mes d'un cop al dia, ells ens van organitzar tot fent cas omis del que ens feia ilusio. Se que ells eren els que ens duien, pero a final de dia semblava que ens havien robat un dia del nostre temps! A sobre al final es van fer pesats, naltros a la nit voliem repetir la nit anterior i van insistir massa en que no hi anessim per anar el dia seguent a la platja a les cinc del mati abans d'anar a l'aeroport! No cal dir que nosaltres no voliem aixo. Teniem un vol a les 10 del mati! I a mi m'agrada viatjar descansat i dutxadet, no ple de sal i cansat. Al final em vaig haver d'inventar que ens haviem de trobar amb uns amics perque ens portessin a kuta de nou!
Be, deiem que ens van portar a nusa dua. Vem trigar dues hores i pico per fer els 30 km que ens separaven d'alli... Un martiri amb la calor. Pel cami vem parar a un lloc curios. Com que eren ja les cinc de la tarda ells havien de resar i van parar a un lloc on hi ha cinc centres religiosos un vora l'altre: una mesquita, una esglesia protestant, una catolica, una budista i una hindu! Totes ben maques! Mentre ells resaven a la mesquita jo vaig anar a investigar les cristianes i no vaig deixar de sentirme reconfortat en aquell reducte de calma enmig del barullu de cotxes de fora. Despres de la parada per satisfer les necessitats espirituals, els nois ens van dur a nusa dua. Alla hi ha tots ela gran resorts de bali. Es on vas de lluna de mel per no sortir de l'hotel. Quan t'hi acostes, a la carretera, hi ha un control de seguretat. Darrere el control tot canvia. Ja no hi ha transit, vora la carretera tot gespa i jardins, fonts... I es clar els grans resorts turistics, tots amb vistes a la platja nusa dua. A la punta un mirador molt bonic amb un bufqdor d'aigua, una roca per la que puja l'aigua de les ones i surt disparada amunt per la força.
Em va agradar molt poder veure l'altre bali, el bali pijo, el mes conegut a occident. Despres ens van dur a daydream beach. Una altra platja, tambe de resorts. Era espectacular, hi vem arribar per la posta de sol i em va encantar. Hinhavia surfistes fent de les seves amb les ones, musica de fons... Molt bonic. Vaig estar una mica preocupat per la pris pero, feia estona que veia que s'estava enfadant, encara que no digues res, i va quedar mes palès quan els va dir als nois: que, marxem o que? Llavors em va tocar batallar amb ells per evitar que ens duguessin a cap altre lloc, perque ells estaven erre que erre que volien anar a sopar, dormir i a les cinc del mati tornar-hi. Per sort els vaig convencer i ens van tornar a l'hotel. Un gran detall per part seva va ser oferirse per durnos a l'aeroport, la qual cosa vem acceptar de bon grat i ens vem acomiadar fins el dia seguent.
Llavors va venir una mala estona. La pris estava enfadada. Li passa quan anem amb gent que no parla castella. Al principi li fa ilusio, perque son gent local i per ella l'intercanvi cultural es una prioritat en el viatge. Pero a mesura que passa l'estona es cansa de l'angles i desconecta, quedant aïllada de la conversa. I a mi em passa al reves, que em quedo sol donant conversa a tothom sense poder descansar ni un moment. Amb lestona la pris comença a rallarse i enfadarse i al final del dia ho acabo pagant jo, sense tenirne la culpa. I aixo es el que ens va passar aquell dia. Quan vem baixar la pris em va engegar quatre mocs fins que jo tmb em vaig cabrejar. Jaja. Dues feines, enfadar-nos i desenfadar-nos. Vem estar-ho parlant pero estavem massa calents i no vem arribar a cap conclusio. Amb tot va ser la hora d'anar a gorronejar a la discoteca i cap alla que vem anar. La discoteca igual d'impressionant que el dia anterior i el menjar i beure tan gratis com el dia anterior! Quan vem acabar la pris va aludir cansanci i va marxar (estava cansada, pero tambe enfadada) i jo em vaig quedar. El dia abans havia vist la llista de dj's i tocava l'alex kenji, un de molt famos, i volia veure'l. Aixi que primer vaig anar a donar una volta per diferents discoteques... Em sentia raro anant sol, pero volia veure en kenji, creia que tothom em mirava! Pero vaig dirme que ningi sabia si anava sol o ela meus amics eren els de darrere, i que si anava sol tampoc passava res! Aixi, vaig fer temps des de les 11 que va marxar la pris fins les 12 que començava en kenji. I llavors quan va ser l'hora vaig anar a l'sky dome a veure'l. La musica va ser una passada! No hi va haver ni un segon que digues: aquesta canço no m'agrada! I amb l'estona els que anavem sols vem començar a fer pinya: tu d'on ets? De bcn, i tu? I aixi anar fent jaja vem acabr sent uns sis o set que estavem per alla plegats. Quan me'n vaig adonar a era la una i mitja i vaig marxar, que a les sis i mitja m'havia de llevar! Vaig arribar a l'hotel a les dues! Tot i que em va fer la pua haver de sortir sol, m'ho vaig passar molt be, tinc molt bon record de kuta, i m'agradaria poder tornar-hi en un futur.
